SOLO 2025 s’articulà com una constel·lació de pràctiques gestades en sis espais independents europeus que, partint del format d’exposició individual, interrogaran els límits entre allò personal i allò col·lectiu, allò íntim i allò compartit, allò material i allò simbòlic. El programa es presentà com una xarxa de ressonàncies i friccions entre subjectivitats que, tot i partir de realitats singulars, compartiren una inquietud comuna: com construir formes de relació, amb el món, amb els materials, amb la memòria, amb el paisatge, amb la imatge, amb els altres, en un context marcat per la fragmentació, el col·lapse ecològic i la dissolució de referents.

Les sis propostes seleccionades compartiren una vocació d’investigació material i formal, treballant des de la idea de procés com a espai de resistència en què la pràctica artística esdevingué tensió viva: entre la matèria i el cos, entre la imatge i la seva fallida, entre el record i la seva erosió, entre la natura i la seva ficcionalització, entre el territori i la seva mutació. Aquesta tensió, en comptes de resoldre’s, es sostingué com un gest crític i sensible al present.

Les obres presentades a SOLO traçaren línies de fuga i d’interdependència: hi hagué una memòria que es fragmentà i es recomposà (Julio); una ecologia de la narració futurista i sedimentada (BAM Projects); un cos que pensà des dels objectes desplaçats (ATOI); una identitat que es desdibuixà en matèries post-humanes (C U AT SADKA); una pintura que esdevingué camí obert i pensament repetitiu (Espai 19); una força poètica que travessà la pell i la llum (Malpaís).

En aquest context, SOLO fou un territori porós, sempre en diàleg. Fou una forma d’habitar el present des de la fragilitat, des de l’escletxa i des del gest comú. Des d’aquí, el programa es proposà com un espai de co-producció i de pensament compartit, en què la pràctica artística independent s’entengué com una trama que es desplegà i es transformà en relació constant amb els seus contextos i aliances.